Hui ha estat el dia del finançament de Catalunya, dia en el qual a retruc de la proposta la Generalitat Valenciana ha volgut utilitzar un dels mecanismes més clàssics de la vida política valenciana; el "mirem al Nord". Utilitzant, supose, la Clàusula Camps la Generalitat ha demanat hui més diners al govern espanyol "perquè als catalans els han donat més".
Aquesta vergonyosa actuació, condiciona més la política sucursalista dels governs castellans a casa nostra. I esque una vegada s'havia arribat a un acord vergonyós per a rebre una almoina, ara quan els catalans rebran un poquet més d'aquesta almoina vergonyosa, nosaltres també demanem més perquè "Esquerra ha fet pressions i condicionat el govern de Zapatero per a agafar més diners" i clar, supose que algú haurà de controlar als perillosos "independentistes".
De manars, perquè acceptarem un acord vergonyós pel qual rebem un poc més que fins ara, però encara no equilibra l'expoli fiscal que patim valencians (i ja van 302 anys) i catalans (des de fa 297), així que com sempre duem el "si senyor" per davant. I garrotades, car uns afegirem la vergonya de demanar més, no perquè siga allò just, sinó perquè "també ho fan els catalans!" i tots dos les "garrotades" que rebem ja per part de la brunete mediàtica i la Hispania Citerior (almenys als valencians ens queda el cònsol de que els veïns rebran més atenció) que no pot tolerar que rebem allò que ens pertany, ni tan sols una xicoteta part, perquè "los catalanes són unos agarraos" i vulguem o no els valencians anem darrere.
PS: Amenitzem aquesta entrada tant Montllorienca amb una cançò que resumeix les relacions País Valencià amb Madrid.
juliol 13, 2009
juliol 08, 2009
Etnocidis
Hui estava mirant les notícies de TVE i han tret els disturbis a Xinjiang; com no acte seguit han fet referència a la lluita ètnica que es dóna al uiguristà; com els Han han anat colonitzant el territori (el 1949 representaven el 6% i ara en són el 40%, sense contar amb el personal militar i el funcionariat). Arribats a aquest punt jo he pensat, ací també hem patit una colonització per part d'altra ètnia; per què no es pot parlar d'aquesta arribada massiva de persones des d'Andalusia, Castella la Manxa i Extremadura clarament com a colonització orquestrada pel govern de Madrid?
La qüestió. però té dues diferències; la principal és la força. Si ben bé ací ens annexionaren a Castella fa 300 anys per les armes, i fa 70 de la última "entrée" estepària; fa molt (70 anys) que no ens "maten" directament, i a més la gent no se'n recorda. Una entrada més o menys progressiva, a mesura que el XVIII i el XIX avança la centralització també ho fa la castellanització i sobretot al XX precisament fa 70 anys (700 i 70 anys, respectivament. Tenim algo els valencians amb el número 7?) també ha ajudat. I el mite d'Espanya, i el tots som espanyols (encara que sabem que uns més que altres) més la religió que és la mateixa, han fet que hui siguem pocs els que percebem que som una colònia, que cada dia és atacada.
Recapitulant un poc, i resumint, podríem dir és Espanya i la seua estructura ja siga la burocràtica ja siga la del seu discurs nacionalista afavoreix l'etnocidi al que som sotmés cada dia els valencians.
Per contra, al iuguristà tot i que n'hi ha hagut una pressió xinesa sobre aquelles terres des de fa segles, la entrada massiva i per les armes els han es produeix al segle XX; a més la diferenciació ètnica és molt gran i les dues tenen religions diferents. I el govern de Xina, continua de tant en tant pressionant militarment aquelles terres i fen matances de iugurs. Aleshores trobem una pressió etnocida i genocida més directa i "vissible" que no pas la d'Espanya sobre nosaltres.
Per això em va fer gràcia, vore com els xinesos oficialment eren molt roïns segons TVE perquè estaven eliminant als iugurs i la seua cultura; mentre que per altra banda són els mateixos en negar que ací (i a Galícia, Catalunya, Astúries, Aragó, el País Basc o les Balears) passe quelcom semblant. Curiosa manera de defendre els drets dels pobles, això si els que estan en llocs llunyans.
La qüestió. però té dues diferències; la principal és la força. Si ben bé ací ens annexionaren a Castella fa 300 anys per les armes, i fa 70 de la última "entrée" estepària; fa molt (70 anys) que no ens "maten" directament, i a més la gent no se'n recorda. Una entrada més o menys progressiva, a mesura que el XVIII i el XIX avança la centralització també ho fa la castellanització i sobretot al XX precisament fa 70 anys (700 i 70 anys, respectivament. Tenim algo els valencians amb el número 7?) també ha ajudat. I el mite d'Espanya, i el tots som espanyols (encara que sabem que uns més que altres) més la religió que és la mateixa, han fet que hui siguem pocs els que percebem que som una colònia, que cada dia és atacada.
Recapitulant un poc, i resumint, podríem dir és Espanya i la seua estructura ja siga la burocràtica ja siga la del seu discurs nacionalista afavoreix l'etnocidi al que som sotmés cada dia els valencians.
Per contra, al iuguristà tot i que n'hi ha hagut una pressió xinesa sobre aquelles terres des de fa segles, la entrada massiva i per les armes els han es produeix al segle XX; a més la diferenciació ètnica és molt gran i les dues tenen religions diferents. I el govern de Xina, continua de tant en tant pressionant militarment aquelles terres i fen matances de iugurs. Aleshores trobem una pressió etnocida i genocida més directa i "vissible" que no pas la d'Espanya sobre nosaltres.
Per això em va fer gràcia, vore com els xinesos oficialment eren molt roïns segons TVE perquè estaven eliminant als iugurs i la seua cultura; mentre que per altra banda són els mateixos en negar que ací (i a Galícia, Catalunya, Astúries, Aragó, el País Basc o les Balears) passe quelcom semblant. Curiosa manera de defendre els drets dels pobles, això si els que estan en llocs llunyans.
maig 11, 2009
El 25 d'Abril, un 9 de Maig.
Anàlisi d'ideologia de les persones presents:
- 98% de progressies des de progressisme de "centre"-esquerra, fins a esquerra real.
- 2% de persones de "centre"-dreta.
Interessos dels presents a la mani:
- 40% anar a València i després al concert, "que els del casal m'ho han organitzat tot... Ah i per això de TV3, i tal...".
- 8% anar a València i després al concert, "que els del casal/associació cultural m'ho han organitzat tot... Ah i per això de TV3 i els PPCC (encara que no se ben bé, que són)".
- 15% de persones que anaren a la mani perquè "estoy en contra del PP... però eso de un País Valenciá (pronunciés a la castellana) no puede ser, eh?".
- 10% de persones que anaren a la mani i al concert perquè ""estoy en contra del PP... però eso de un País Valenciá (pronunciés a la castellana) no puede ser, eh? Y bueno, el concierto mola mucho. A ver si me ligo a uno/a borroko/a borracho/a y tengo marcha esta noche".
- 10% de persones que anaven al concert només, perquè "el concierto mola mucho. A ver si me ligo a uno/a borroko/a borracho/a y tengo marcha esta noche". Però es passaren un poc per la mani (cap al final), per anar seleccionant ja les presses i no anar-se'n a soles.
- 7 % de persones que anaren perquè "ens creïem el nostre País, la seua llengua i la seua cultura. Considerem que és una jornada reivindicativa per a dir que ací estem, que volem TV3, però n'hi han coses més importants per als valencians, tot i així aprofitarem ací per a fer paleses les nostres reivindicacions, sobretot per la càrrega simbólica que du aquesta manifestació"
- 10% que anaren perquè "ens creïem el nostre País, la seua llengua i la seua cultura. Considerem que és una jornada reivindicativa per a dir que ací estem, que volem TV3, però n'hi han coses més importants per als valencians, tot i així aprofitarem ací per a fer paleses les nostres reivindicacions, sobretot per la càrrega simbólica que du aquesta manifestació. I després al concert, que no tot va a ser passar-ho malament... com hem diu? Vint euros la entrada?!..."
març 07, 2009
Uns i altres
Els Països Catalans. El terme més malentès de la història, bàsicament a tothom se li oblida que abans de catalans són Països, i és curiós perquè solen ser persones enfrontades ideològicament. Vinc a dir que tot açò ve a ser per la manifestació de hui a Brusel·les, manifestació a la que anava a anar, tot i que sabia quins derroters prendria la presència valenciana allà, però anava per motius d'amistat i bé, sempre se pot fer missatge enlloc. Al final no he anat perquè em trobava malament (curiosament hui s'ha passat, Murphy's Law). Bé, doncs tot açò ve per una en la que posava "valencians are catalan people too!", és a dir "els valencians són també catalans!" dels joves del casal d'Elx. Bé, supose que s'ha fet perquè ells creuen en els Països Catalans; ara bé amb un discurs més propi del PSAN de fa 20 anys (i ara). Un discurs que si més no, era comprensible en el moment tant gran de canvi produït a la transició, un moment de menjar-nos el món i canviar-ho tot, però no funcionà. Els canvis han de fer-se poc a poc, construint-los dia a dia, i amb una base ja present, i Catalunya no és el País Valencià (Països és plural). Ara bé, els que han contestat ho han fet en els termes de sempre, senyereta amb blau i nació valenciana.
Entre dos focs es juguen els Països Catalans al País Valencià. Què hi farem?
Entre dos focs es juguen els Països Catalans al País Valencià. Què hi farem?
gener 29, 2009
"Aciutadans" colonitzats
A Europa n'hi ha colònies, no estan a Ultramar les tenim al continent i els valencians en som una. A les colònies se les explota econòmicament d'una manera que beneficia a la metròpoli; Espanya se'n duu els nostres diners per a benefici propi. La colònia rep un moviment migratori de la metròpoli destinat a absorbir-la en sentit ètnic; la immigració castellana i andalusa va ser aprofitada per Espanya per aculturar els Països Catalans cap a allò anomenat "hispanitat". Els moviments de la colònia són reprimits per la força superior de la metròpoli; Espanya acaba amb els nostres moviments, empresona gent i afavoreix un terrorisme d'estat destinat a acabar amb la nostra moral. La metròpoli crea accions adreçades a la colònia per a que els naturals d'aquesta, les quals els faran sentir-se inferiors per a després poder incloure-los en el nou esquema (la llengua passa a ser un dialecte, s'esborra la història, se considera de classe inferior a aquell que practica la mostra cultural oprimida, etc...); no cal dir tot el que ens ha fet Espanya a nosaltres (i altres) en eixe sentit.
L'Estat Espanyol practica un sèquit de mesures de caire natural dintre de les seues fronteres, així tot i que jurídicament tots som espanyols, se creen estatus i models de ciutadans i "aciutadans", aquest és el cas dels valencians la majoria del temps, que ens sentim valencians i lluitem per viure amb normalitat al nostre País.
Un "aciutadà" té un estatus molt especial; per a començar té tots els drets del ciutadà, però sempre que se comporte com l'estat vol. n el cas de que se comporte com realment és, de vegades té un estatus secundari i en altres terciari, per això no se li pot atorgar al 100% els adjectius de ciutadans de segona ni de tercera. Al nostre país això se tradueix en situacions entre, anomenem-los valencians i "valencianos". Aquell que seria sempre considerat ciutadà per l'Estat, és el "valenciano" i el valencià per contra és l'aciutadà. El "valenciano" sempre podrà fer una vida completament normal en aquestes terres, es dirigeix en castellà o el considera la llengua superior o normal, acata els símbols estatals i la cultura que aquest li marca; i també es transforma en un defensor més o menys laxe del model en el que viu. La seua defensa pot ser aferrissada, com per exemple els "no-nacionalistes" espanyols, que insulten, amenacen i ataquen a aquells que no comparteixen la idea hispànica; o simplement una defensa passiva, que és la que adopta la majoria. Aquesta defensa, tot i no ser tant cridanera com la primera, és molt més efectiva doncs és la que crea les estructures mentals (sobretot de comoditat) que fan fàcilment assimilable l'estatus quo de la situació a la resta de les persones, que després les mantenen, per eixa mateixa comoditat. I pel que fa al comportament dels valencians, doncs ells poc poden fer, la majoria se resignen a la situació. Aquest és un estat de coses, que la pròpia vida en una colònia genera, i que és el major escoll al qual s'enfrontem, la desídia. El viure immers en un clima hostil genera un cansament en el valencià, que acaba en resignament. A més s'imposa un règim quasi de resistència, que transforma el viure amb naturalitat a la teua terra en una reivindicació constant, cada dia més utòpica. Però no serien "aciutadans" si no tingueren un tracte diferent per part de l'administració i de les empreses. Un ciutadà rep atenció arreu del seu estat en la seua llengua, a un ciutadà no se'l margina per qüestions culturals, ni se l'insulta, se'l tracta davant de la justícia com a un més i la policia no sospita d'ell per dir un "Bon dia" en compte de "Buenos dias".
En aquest món colonial "encobert" que trobem a Europa, i en el qual els casos d'Espanya i França són paradigmàtics; se repeteixen els models anteriors del colonialisme ultramarí però que se fa més difícil de fer palès, doncs ni la raça ni la religió són diferents. A més se troben dintre d'unes fronteres considerades naturals i que tothom accepta (qui no ha pensat mai en que el mapa lògic d'Espanya hauria d'incloure tota la Península?). També les seues històries són oblidades, doncs sembla que les històries de matances, genocidis o conquestes només poden estar presents si n'hi ha interessos pel mig. Si no n'hi haguera una tradició anti-turca en occident, on quedaria el recordatori del genocidi armeni? O on estaria, la causa Tibetana si no fóra pel seu exotisme, la defensa de l'anticomunisme nord-americà i la mediatització hollywoodiana? Trist és que les lluites pel dret més bàsic dels humans, que és el ser com són, hagen de necessitar d'eixos factors.Tot això fa que, no siguem conscients al 100% de que la situació que patiren i pateixen altres pobles colonitzats, ha sigut i és la mateixa que la nostra. Salvant les distàncies, molts tenen el procés colonitzador més avançat, pràcticament en el seu estadi final. Però nosaltres també vam patir una pèrdua de la potestat de regir amb un organisme propi la nostra producció i economia o la de mostrar la nostra cultura al món.
Com a molts, l'estat de dret ens atura, car és lògic som persones que creem en la democràcia i en la justícia; quan ens plantegem la situació colonial ràpidament la descartem. Queda molt mal que en un estat "modern i democràtic" com és Espanya denunciar un tracte colonial amb els seus "ciutadans"; però com ja he plantejat no tenim estatus de ciutadans, l'Estat no ens tracta com a tal. Només per a que li paguem els seus impostos, que ja redistribueix com el vol per la seua estimada Espanya. Tots els que abans he esmentat com a "valencianos" són colonitzadors, gent plenament conscient de que ací se parla una llengua que no és la castellana i que n'hi han unes mostres culturals no "espanyoles", que tenim història pròpia i dret a existir. Però tot i així, amb més o menys empenta, cada dia ens esborren un poquet més. Encara que no vaja a manifestacions a favor del "bilingüisme", encara que no insulte al qui parla en valencià, el dur al seu fill en castellà, el no entendre que mantindre la pressió del castellà acabarà amb una llengua i una cultura irrepetibles. Amb aquest "silenci" n'és còmplice de la situació. I nosaltres, hem de dir-ho ben fort i ben alt, no volem ser una colònia, no volem colons. Lluitem amb tota la nostra ànima, front a una exclusió, que a tots els nivells no té més sentit que acabar amb nosaltres, ens juguem la supervivència.
L'Estat Espanyol practica un sèquit de mesures de caire natural dintre de les seues fronteres, així tot i que jurídicament tots som espanyols, se creen estatus i models de ciutadans i "aciutadans", aquest és el cas dels valencians la majoria del temps, que ens sentim valencians i lluitem per viure amb normalitat al nostre País.
Un "aciutadà" té un estatus molt especial; per a començar té tots els drets del ciutadà, però sempre que se comporte com l'estat vol. n el cas de que se comporte com realment és, de vegades té un estatus secundari i en altres terciari, per això no se li pot atorgar al 100% els adjectius de ciutadans de segona ni de tercera. Al nostre país això se tradueix en situacions entre, anomenem-los valencians i "valencianos". Aquell que seria sempre considerat ciutadà per l'Estat, és el "valenciano" i el valencià per contra és l'aciutadà. El "valenciano" sempre podrà fer una vida completament normal en aquestes terres, es dirigeix en castellà o el considera la llengua superior o normal, acata els símbols estatals i la cultura que aquest li marca; i també es transforma en un defensor més o menys laxe del model en el que viu. La seua defensa pot ser aferrissada, com per exemple els "no-nacionalistes" espanyols, que insulten, amenacen i ataquen a aquells que no comparteixen la idea hispànica; o simplement una defensa passiva, que és la que adopta la majoria. Aquesta defensa, tot i no ser tant cridanera com la primera, és molt més efectiva doncs és la que crea les estructures mentals (sobretot de comoditat) que fan fàcilment assimilable l'estatus quo de la situació a la resta de les persones, que després les mantenen, per eixa mateixa comoditat. I pel que fa al comportament dels valencians, doncs ells poc poden fer, la majoria se resignen a la situació. Aquest és un estat de coses, que la pròpia vida en una colònia genera, i que és el major escoll al qual s'enfrontem, la desídia. El viure immers en un clima hostil genera un cansament en el valencià, que acaba en resignament. A més s'imposa un règim quasi de resistència, que transforma el viure amb naturalitat a la teua terra en una reivindicació constant, cada dia més utòpica. Però no serien "aciutadans" si no tingueren un tracte diferent per part de l'administració i de les empreses. Un ciutadà rep atenció arreu del seu estat en la seua llengua, a un ciutadà no se'l margina per qüestions culturals, ni se l'insulta, se'l tracta davant de la justícia com a un més i la policia no sospita d'ell per dir un "Bon dia" en compte de "Buenos dias".
En aquest món colonial "encobert" que trobem a Europa, i en el qual els casos d'Espanya i França són paradigmàtics; se repeteixen els models anteriors del colonialisme ultramarí però que se fa més difícil de fer palès, doncs ni la raça ni la religió són diferents. A més se troben dintre d'unes fronteres considerades naturals i que tothom accepta (qui no ha pensat mai en que el mapa lògic d'Espanya hauria d'incloure tota la Península?). També les seues històries són oblidades, doncs sembla que les històries de matances, genocidis o conquestes només poden estar presents si n'hi ha interessos pel mig. Si no n'hi haguera una tradició anti-turca en occident, on quedaria el recordatori del genocidi armeni? O on estaria, la causa Tibetana si no fóra pel seu exotisme, la defensa de l'anticomunisme nord-americà i la mediatització hollywoodiana? Trist és que les lluites pel dret més bàsic dels humans, que és el ser com són, hagen de necessitar d'eixos factors.Tot això fa que, no siguem conscients al 100% de que la situació que patiren i pateixen altres pobles colonitzats, ha sigut i és la mateixa que la nostra. Salvant les distàncies, molts tenen el procés colonitzador més avançat, pràcticament en el seu estadi final. Però nosaltres també vam patir una pèrdua de la potestat de regir amb un organisme propi la nostra producció i economia o la de mostrar la nostra cultura al món.
Com a molts, l'estat de dret ens atura, car és lògic som persones que creem en la democràcia i en la justícia; quan ens plantegem la situació colonial ràpidament la descartem. Queda molt mal que en un estat "modern i democràtic" com és Espanya denunciar un tracte colonial amb els seus "ciutadans"; però com ja he plantejat no tenim estatus de ciutadans, l'Estat no ens tracta com a tal. Només per a que li paguem els seus impostos, que ja redistribueix com el vol per la seua estimada Espanya. Tots els que abans he esmentat com a "valencianos" són colonitzadors, gent plenament conscient de que ací se parla una llengua que no és la castellana i que n'hi han unes mostres culturals no "espanyoles", que tenim història pròpia i dret a existir. Però tot i així, amb més o menys empenta, cada dia ens esborren un poquet més. Encara que no vaja a manifestacions a favor del "bilingüisme", encara que no insulte al qui parla en valencià, el dur al seu fill en castellà, el no entendre que mantindre la pressió del castellà acabarà amb una llengua i una cultura irrepetibles. Amb aquest "silenci" n'és còmplice de la situació. I nosaltres, hem de dir-ho ben fort i ben alt, no volem ser una colònia, no volem colons. Lluitem amb tota la nostra ànima, front a una exclusió, que a tots els nivells no té més sentit que acabar amb nosaltres, ens juguem la supervivència.
gener 21, 2009
El color de la discòrdia
Arràn de la notícia en l'Avui de que el Bloc potser retire les propostes identitàries de la ponència nacional, tot un seguit de persones han començat a mostrar la contrarietat al fet. Segons ells indica la manca de visió del Bloc pressionat per les comarques.
Recapitulem, certs sectors del Bloc desitjen que el partit accepte la bandera de la ciutat de València per a tot el País, és més, també l'himne regional (versió nacionalista) i algunes coses, com la denominació Nació Valenciana, etc... Que si el debat hauria d'estar tancat, que eixes coses les accepta tothom i que els valencians votaran al Bloc si accepta eixes coses. No ho sabem la veritat, però el que s'amaga al darrere és un debat ni molt menys tancat, el debat dels símbols és important i qui diga que no, ho fa aposta, simplement per un intent de col·locar el seu. I el debat té més connotacions, diria jo que la més important és València VS comarques.
Les comarques, excepte el hinderland valentí, tenen altra concepció del País, que xoca frontalment amb el centralisme i preeminència que la Ciutat sempre reclama sobre la resta del País. No és d'estranyar doncs, que el debat identitari amague al darrere l'autèntic debat que és el del model del País que volem. Darrere de la Senyera de la Ciutat de València, n'hi ha un model centralista, darrere de la Senyera un model descentralitzat.
La preeminència d'una burgesia mitjana de professions liberals de València, o la de les comarques?
Per cert, molts s'han ofés perquè al titular de l'AVUI eixia el nom de "blavera" associat a la Senyera de València; considerant-lo ofensiu. Bé, potser ho siga però els símbols representen idees i s'impregnen amb elles. Si aquesta senyera ha estat la del blaverisme, i ha defensat un regionalisme espanyolista que ha fet molt de mal a aquest País. És totalment normal que encara se li anomene blavera; l'únic que podem fer és pedagogia sobre el significat que té. Cal no oblidar, que l'únic lloc que li pertoca a aquesta sneyera, és el balcó de l'Ajuntament de València; per molt que porte 26 anys com a senyera oficial dels valencians. També porta uns 130 com a senyera de València; i acceptar eixes coses ens durà a oblidar que som i d'on venim.
Alguns sembla que volen tallar eixe enllaç, al cap i a la fi alguna cosa van aprendre de la transició.
Recapitulem, certs sectors del Bloc desitjen que el partit accepte la bandera de la ciutat de València per a tot el País, és més, també l'himne regional (versió nacionalista) i algunes coses, com la denominació Nació Valenciana, etc... Que si el debat hauria d'estar tancat, que eixes coses les accepta tothom i que els valencians votaran al Bloc si accepta eixes coses. No ho sabem la veritat, però el que s'amaga al darrere és un debat ni molt menys tancat, el debat dels símbols és important i qui diga que no, ho fa aposta, simplement per un intent de col·locar el seu. I el debat té més connotacions, diria jo que la més important és València VS comarques.
Les comarques, excepte el hinderland valentí, tenen altra concepció del País, que xoca frontalment amb el centralisme i preeminència que la Ciutat sempre reclama sobre la resta del País. No és d'estranyar doncs, que el debat identitari amague al darrere l'autèntic debat que és el del model del País que volem. Darrere de la Senyera de la Ciutat de València, n'hi ha un model centralista, darrere de la Senyera un model descentralitzat.
La preeminència d'una burgesia mitjana de professions liberals de València, o la de les comarques?
Per cert, molts s'han ofés perquè al titular de l'AVUI eixia el nom de "blavera" associat a la Senyera de València; considerant-lo ofensiu. Bé, potser ho siga però els símbols representen idees i s'impregnen amb elles. Si aquesta senyera ha estat la del blaverisme, i ha defensat un regionalisme espanyolista que ha fet molt de mal a aquest País. És totalment normal que encara se li anomene blavera; l'únic que podem fer és pedagogia sobre el significat que té. Cal no oblidar, que l'únic lloc que li pertoca a aquesta sneyera, és el balcó de l'Ajuntament de València; per molt que porte 26 anys com a senyera oficial dels valencians. També porta uns 130 com a senyera de València; i acceptar eixes coses ens durà a oblidar que som i d'on venim.
Alguns sembla que volen tallar eixe enllaç, al cap i a la fi alguna cosa van aprendre de la transició.
gener 17, 2009
La Il·lusió
La Il·lusió mou muntanyes, i si algú mirant al País Valencià de fa 30 anys se pregunta que ens manca ara, la resposta la dóna el títol d'aquesta entrada. Aquest estat mental provocat per la segregació d'un còctel hormonal al cervell, va fer que una societat quasi morta cobrara momentàneament consciència i aconseguira, encara que ens uns resultats mol minsos tindre un estatut d'Autonomia i reconeixement per a la llengua pròpia. Semblava doncs al 1978-1980 que només se reconeixerien les nacionalitats històriques de Catalunya, Euskal Herria (País Basc i Navarra) i Galicia. A Catalunya al nomenar-la nació, la desmembraren de la seua nació, doncs la feren exclusiva, i al País Valencià i Les Illes semblava que ens huriem de quedar amb el que Madrid volguera, i així va ser. Però tot i que no forem nosaltres els que se construiren el seu futur van aconseguir més reconeixement que no pas uns anys abans en aquest tema, tema que per cert ara està ilenciat a posta, "el caso valenciano".
Tot allò ho aconseguí la il·lusió, que s'apagà precissament amb eixos resultats... Com la tornarem a encendre? Què faríem amb una societat il·lusionada pel seu futur?
Tot allò ho aconseguí la il·lusió, que s'apagà precissament amb eixos resultats... Com la tornarem a encendre? Què faríem amb una societat il·lusionada pel seu futur?
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
