Filaha Indiyah

Els altres

2011-12-01T23:52:00.002+01:00

En la pel·licula "Il Divo" sobre l'ex primer ministre italià Giulio Andreotti, n'hi ha un moment en que este al parlament italià li diu a un company "mira ahi davant. Entre la opossició n'hi ha més andreotistes que entre nosaltres". I no esque estiguera ple de traïdors el seu partit, sinó que la oposició anava a votar, fora quina fora la opció, pensant en ell.
Al País Valencià, si fem la extrapolació, podem dir que és entre la oposició al PP on es troben els més peperos, i no només entre els partits. Perquè realment, si ara el PP desapareguera, què faríem nosaltres?
I el modus és sempre el mateix; fa uns mesos estàvem tots en alerta perquè el PP volia acabar amb la línia en valencià, curiosament amb les autonòmiques pel mig, i fa unes poques setmanes han retirat la seua amenaça. Tot i que ja portaven, després de guanyar les eleccions, amb la proposta al damunt de la taula, però sense parlar-ne... d'això en diem, mantindre la tensió. I esque amb eixa tonteria el PP aconseguix que la oposició actue en base al que ell faça o diga; i per això gasten coses com amenaçar de canviar els noms a ciutats o de no tramitar coses on pose País Valencià.

Continuem perseguint la safanòria?

Heretge

2011-10-01T03:06:00.004+02:00

Constate la meua heretgia del valencianisme, la constate perquè estic fart. No s'altere el lector, no m'he passat al bàndol espanyolista, continue sent independentista. Però el valencianisme i la esquerra valenciana, tant lligats l'un a l'altra encara que no sempre tenen per què coincidir, m'avorreixen. I ho fan perquè no aporten res nou, hom vol fer un País, hom construir una societat més justa però a l'hora de portar-ho a la pràctica l'únic que es pot constatar és una actuació enormement infantil. Uns constant "per què"? Com si els valencians fórem les víctimes en un vaixell portat a la deriva per la fúria dels elements. I només es deixa portar, aquell qui vol.
El Corredor Mediterrani, sembla tocat de mort perquè Espanya i França han pactat reforçar el Corredor Central. Les reaccions? "Ens volen eliminar", "tenen por als catalans i valencians", etc... El típic fatalisme de sempre. Tokugawa Ieyasu tenia a la temperança com una de les majors virtuts, i amb temperança i un poc de coneixement, se pot dir que en uns anys (2015, me pareix) s'ha d'alliberar el sector ferroviari. La divisió de la antiga Renfe en Renfe i Adif, va en eixe camí, ja planificat d'antuvi. Quina importància té? Doncs que ara una empresa privada pot construir les línies ferroviàries que crega oportunes, i això té uns indicis, el govern Sarkozy porta uns anys assajant el model privat, i les primeres inversions privades al respecte que ens toquen de prop s'estan fent a la Catalunya Nord, no al centre dels Pirineus. És molt més barat construir per ahi una línia. Així que calma, i observació.
Amb això, s'han afegit les veus de Compromís, que després d'haver escollit a tots els seus representants, es presten ràpidament a dir que si els votem aniran al Parlament a defensar el Corredor Mediterrani. No se jo com vorà Equo, la construcció d'un seguit d'infraestructures que han de tocar el paisatge... I esque esta és altra, si la barreja IPV i Bloc era explosiva, aturada pel congelant dels 180.000 vots, els artificiers decideixen pactar amb un nou partit d'àmbit estatal, en el qual no són pocs els que tenen fòbia al nacionalisme. Ben pensat senyors, arriscant al màxim, total si després tot bota pels aires la única cosa que pot passar és que es cree més desil·lusió (Compromís 1.0), però els valencians ja estem acostumats al fatalisme... Allò d'Estellés de que ens han parit per a vetlar.
I esque en línies generals, tot deixa molt a desitjar; la esquerra i el valencianisme tenim una visió molt "orientalista" de nosaltres mateixos, tota una pluja de tòpics que ens auto-imposem i amb els quals provem de fer política. Una gran errada, perquè l'únic que fem és cultureta, que no cultura. I amb esta ens auto-enganyem. No és negar la qualitat de novel·les i escriptors en la nostra llengua, ni dels assajos, ni de la tasca intel·lectual que portem a terme; però sincerament, aportem alguna cosa al món? Està la nostra veu en la primera fila de les qüestions intel·lectuals del nostre moment al món?
Per tant, decidisc fer-me un heretge. Heretge perquè renegue del fatalisme, perquè estic fart de sentir-me una víctima, perquè no vull llençar-me més al coll de ningú ni dividir el món en bons i roïns, perquè vull comunicar i no parlar per parlar, heretge perquè el model "L'espill" i "l'Octubre" no aporten res, només ens mirem al melic contínuament. Heretge, perquè vull, -perquè com deia aquell- tot comença en u mateix.

Qüestions importants

2011-08-27T22:44:00.004+02:00

El Partit Popular és lo pitjor que ens ha passat als valencians. Tot ple de corruptes i imputats. Rita és una borratxa i un boyera, que després va a missa. I Fabra? Està clar que és un mafiós, mira el cognom! I Camps... Com? Què si se per què ho deixà? Mira el primer és que no s'havia d'haver presentat, i la gent imbècil. Mira que votar a un lladre! Ja era hora de que se'n anara ha estat nefast per al País. Està clar que ho ha deixat perquè és un lladre i Rajoy no volia que això el tacara... Ja vorem si Fabra torna a posar TV3. Saps que quan era alcalde de Castelló hi votà a favor? D'això de què volen tallar la línia en valencià se sap alguna cosa? Com no se'n parla molt... que fillsdeputes... I l'atac a Acció Cultural, què? Volen acabar amb nosaltres, és com si visqueren en una reserva indígena. Este País està ple d'idiotes, mira, si els valencians foren negres, votarien el Ku Klux Klan ja ho digué Ferran Torrent.

Mentre el PSOE s'ha suïcidat políticament, i junt amb el PP han dinamitat l'Estat en el que ens trobem. Està clar, però, que n'hi ha coses més importants.

Orgull i Perjudici

2011-07-09T20:53:00.006+02:00

La diferència cau en la percepció que diferents individus tenen d'una cosa. A mesura que ampliem el zoom, grups d'individus consensuen entre ells una percepció determinada, creant-se de pas com a tal, i establint que el que per a un grup és una cosa per a altre és una cosa molt diferent; les seues respectives visions del món. Respecte al propi grup es produeix, per la pròpia necessitat de cohesió, una auto-percepció positiva. Des d'altre grup la visió de serà, depenent del context, neutral o d'hostilitat amb un seguit de gradients. La visió positiva d'altre només es dona si l'altre en qüestió, comparteix la mateixa visió del món o molt pareguda, i sobretot si no competeix directament en el mateix àmbit. Així doncs, resumint, el que per a uns és formar part d'un club exclusiu, per a altres és un gueto. El que canvia el nivell de les percepcions pròpies i alienes, i per tant determina el discurs i acció del grup és el poder del que es disposa. Així quan el teu rival té molt de poder no és un dissident, és un totalitari, un feixista, un mentider, etc... Quan té poc poder no és ningú, o bé són enemics insignificants o bé peons que poden ser utilitzats per als propis interessos. Quan tens molt de poder et sents capaç de tot, orgullós, irònicament de la mateixa manera es reacciona sovint quan no se té poder, amb l'orgull també. I esque l'orgull és una defensa, ara bé, no és ni de lluny la millor defensa i de vegades resulta un canó apuntat cap a les pròpies línies.

Quan hom addueix contínuament a la autocrítica en les organitzacions d'esquerra, a més com un element que les auto-defineix, deuria tindre en ment que la autocrítica s'ha de fer intentar superant la barrera de la visió pròpia. Si esta no se supera l'únic que es produeix és, en el millor dels casos, un canvi de càrrecs en la organització en qüestió i bones declaracions. Esta manca de saber mirar-se d'altra forma, junt amb un orgull utilitzat com a defensa del grup, és un dels majors handicaps que la esquerra valenciana, i en especial la valencianista, en té. Ha provocat i provoca, l'ostracisme bé imposat, bé voluntari d'individus que en el mateix moment que mostren un poc de pensament autocrític o noves idees, bé són expulsats o bé se'ls margina conscientment en el millor del casos, provocant que siguen ells mateixos els que es vagen. S'addueix en estos casos al mantindre una línia fixa en el grup, tot i que la major part de les vegades el que està en joc és la posició dels líders del grup i/o la seua cohesió, que en molts casos venen a ser la mateixa cosa. Des de l'aspecte extern, impedeix que entre més gent a participar del projecte, ja que s'obliga a la persona interessada a ingressar a passar per les litúrgies pròpies si esque vol entrar, malgrat que compartisca el leitmotiv polític del grup, i l'únic que se aconsegueix és cremar les il·lusions d'algunes persones. Tot es sacrifica al ídol de l'orgull per a que este mantinga el grup viu i cohesionat i/o als seus líders. Poc importa si som 2 o 40.000.

Per tant tenim un cercle viciós que es manifesta de la següent manera en les organitzacions xicotetes o amb escàs poder com per exemple la esquerra valencianista: al ser un grup amb poc de poder s'activa el mecanisme que permeta mantindre la supervivència d'ell mateix, al cap i a la fi et sents amenaçat contínuament, apareix l'orgull com a mecanisme de defensa ("nosaltres no estem equivocats, són la resta"). El mateix orgull que impedeix mirar-se d'altra manera, el que castiga la "dissidència" i el criticisme. És irònicament el mecanisme de defensa el que et fa previsible. Esta previsibilitat permet que l'altre grup que té el poder sàpiga per on van a anar les teues reaccions i per tant te pot utilitzar com un peó i alhora mantindre't amenaçat tornant a iniciar el cicle. Mentre, tu pensaràs que la resta del món està equivocat i que si els valencians foren Harry Potter, votarien a Voldemort.

La importància de dir-se TV3

2011-04-17T18:00:00.006+02:00

“Milers de persones es manifesten pels carrers de València a favor de TV3”, francament posats a escollir haguera estat millor “Milers de persones es manifesten pels carrers de València a favor de més democràcia, més assistència social, drets per a tothom, més poder públic, una televisió pública valenciana de qualitat, la independència, etc...”. Reflexionem en la imatge. Milers de persones, corregisc, milers de valencianistes majoritàriament d'esquerres que se'ls suposa (o que s'atorguen) un nivell cultural elevat i que apel·len contínuament a la raó, es manifesten perquè els han tancat una cadena de televisió. Molts dels quals, els haureu sentit alguna vegada menysprear com la televisió desmobilitza a la gent front a qüestions “importants”. L'autor d'este text no està en contra de TV3 (ahir estigué a la manifestació), tampoc està a favor de la actuació de la Generalitat valenciana, este autor defensa la llibertat d'expressió i el dret a manifestar-se lliurement pel que a hom li rote. Però este autor forma part d'eixa gent que ahir es manifestava ,i opina que la escala de prioritats de la seua gent, amb la que s'identifica, està de cap per avall. Afegiré el fet de situar al PP en el centre de tota la nostra atenció; que és allò que ell volia.

Bé, provem d'analitzar un poc. Per què TV3 ha aconseguit mobilitzar milers de persones, en una de les manifestacions més multitudinàries que s'han produït els últims anys a València? Perquè TV3 és un símbol. Tots coneguem Fuster, tots coneguem Nosaltres, coneguem també la influència que ocasionà; tinguem-ho present. Quan hom intenta valorar TV3 sempre apareixen les mateixes coses, primera cadena de televisió que emeté en la nostra llengua, la cadena amb la qual milers de xiquets s'introduïren en la llengua de Fabra, i la cadena que a l'hora de donar la previsió de l'orat... perdó, el temps, en posava en un mapa junt als nostres germans de llengua. Açò últim (el mapa) és un dels factors importants que la fan símbol, això i ser la televisió de Catalunya. Platònicament, Catalunya és l'equivalent a la idea del Bé en la ment de gran part de la gent que ahir es manifestà. I esque Catalunya és el paradís, tots tenim exemples fàcils als que accedir: l'AVL és roïna, l'IEC és bo; Camps és un franquista, Mas un conservador civilitzat; la Ciutat de les Arts i les Ciències és una obra d'especulació, el Fòrum fou una obra que consolidava la posició internacional de Barcelona... La mitificació d'allò català provoca eixes boniques mostres d'irracionalitat “racional” quan un català es queixa de, per exemple l'IEC, sempre n'hi ha un valencià disposat a dir “No se de que te queixes l'AVL és pitjor”; tinguen per segur que l'AVL no és considerada pitjor perquè ho siga des d'un suposat punt de vista objectiu. Ho és a priori, perquè en la escala de valors la paraula “Valenciana” és un problema, que s'agreuja més quan la enfrontem a la paraula “Catalans” de l'IEC. I esque que l'auto-odi valentí té més d'una cara. N'hi ha l'auto-odi del valencià que adquireix una mala consciència i s'aboca a les imatges construïdes pel nacionalisme espanyol, però com ja hem vist n'hi ha el valencià que igualment s'aboca a les imatges construïdes pel nacionalisme català, que no té per que ser precisament fusterià, malgrat que els que s'aboquen, s'hi consideren fusterians.

Retornant als símbols. Estos tenen una importància capital en la vida humana, els símbols evoquen les nostres visions del món, per això quan ens ataquen un, la reacció natural és defensar-lo, ja que ens estan atacant en realitat el nostre món, la nostra escala de valors que defineix com ens relacionem amb el que ens envolta. Caldria fer una reflexió sobre la conveniència dels símbols, sempre cal. Així doncs, i aplicant la objectivitat, TV3, és la televisió dels valencians? No, més enllà de l'espai meteorològic i de les visions esbiaixades amb les que se'ns representa. Ja ho vaig dir en una entrada anterior, allò valencià és mesurat sempre en funció d'una escala de valors subjectius de catalanitat, és a dir, allò identitari valencià és bo i apareix al Telenotícies si té com a referent la catalanitat i els seus suposats valors (modernitat, democràcia, identitat, europeitat...); allò polític valencià que apareix fa referència a la no-catalanitat, en este cas la hispanitat amb els seus contra-valors (corrupció, populisme, regionalisme...). TV3 està lluny de ser una televisió pensada per als valencians. Deixa prou a desitjar com a símbol propi valencians; ara bé, ja ho he dit els símbols són necessaris, per tant el que cal en este cas, és mirar la escala amb la qual prioritzem uns o altres. En este cas pense que les prioritats estan totalment capgirades; en una data simbòlica com és el 25 d'Abril, la esquerra valencianista deuria apel·lar a símbols més importants com la fi del Regne de València i a valors i actituds pròpies de la esquerra. Seguint l'exemple de l'últim 9 d'Octubre, el lema “Drets socials i nacionals”, condensava prou bé quina deuria ser la nostra via a seguir pel que fa a símbols importants. Dalt de la colina ens deuria estar esperant un futur millor, no Josep Cuní dient “Prou!”.

Així doncs, ahir la gent que plenava el trajecte entre les dues portes que queden en peu de la antiga muralla de la ciutat no seguia el model àrab, com el promotor de l'acte vol fer vore. Ni tant sols hi era present l'esperit que l'any 77, més enllà de l'estil transicionero de la gent gran escoltant a Llach, plenà les mateixes torres de Serrans amb gent d'arreu del País per a reivindicar-lo, per a reivindicar un país que significava democràcia, igualtat, oportunitats, progrés, etc... De moment ja hem fet d'Eliseu Supporters a lo Hashim Thaçi, hem repetit el tòpic i hem definit més el marc dels nostres enemics; l'any que ve, més?

Medina

2011-02-18T19:16:00.009+01:00

La banda Oest d'Aràbia comprén un territori que, encaixonat entre el Mar Roig, la serralada costanera paral·lela i el Iemen rep el nom de Hijaz. És en esta regió, i antic regne, on trobarem les ciutats més conegudes d'Aràbia pel lector, Meca i Medina, ambdues llocs sants per la seua relació amb la religió primitiva dels àrabs, Mahoma i l'Islam. Fa un segle el Hijaz, restava sotmés al control de l'Imperi Otomà, i ves per on, seguint el moviment nacionalista que a mitjans del segle XIX havia aparegut a Síria i Egipte (a les ciutats del Caire, Beirut i Damasc) seria al Hijaz on es produiria l'epicentre de la revolta dels àrabs contra el domini turc. Coincidint amb la Primera Guerra Mundial i donat que els turcs restaven del costat de les potències de l'Eix, els Aliats, fonamentalment els anglesos, decidiren finançar al xeic de la Meca, Husayn per a que provocara una revolta en la regió i així crear un front entre l'Egipte anglés i els Turcs que serviria per a controlar el front Oriental, a canvi els anglesos garantien la independència i la creació d'un estat àrab, d'Alep al sud d'Aràbia. Dit i fet els àrabs encetaren la revolta per la seua llibertat (malgrat que en el futur les esperances es vorien truncades), però es trobaren amb un problema. Sent l'epicentre de la revolta la Meca, un poc més al nord es trobaren amb Medina, la qual des de feia uns anys disposava d'una línia de ferrocarril que la connectava directament amb Istambul. Als turcs la revolta els pillà per sorpresa, però aprofitant la superioritat tècnica i l'avantatge de rebre subministraments pel ferrocarril es feren forts en la ciutat. Els àrabs intentaren l'assalt a la ciutat, però la superioritat defensiva dels turcs a punt estigué de fer fracassar la revolta, i és ahi on entra un personatge que els sonarà a alguns, Lawrence d'Aràbia. Al seu llibre, "Els set pilars de la saviesa", Lawrence diu que la idea que faria botar als àrabs de Medina a Damasc fou seua. Malgrat això, segons sembla la idea primera, fou en realitat d'Auda ibu Tayi, cap de la tribu dels Howeitat (foto a la dreta); la suggerència d'Auda fou molt simple, passar de Medina i anar a per Àqaba, una ciutat portuària del Mar Roig . Si fou Auda o no qui tingué la idea, el fet és que Lawrence amb això desenvolupà tota una teoria sobre la guerrilla molt interessant que es concretaria després en la entrada que feu sobre la veu "Guerrilla" en la Enciclopèdia Britannica. Està teoria està en gran part, al darrere d'uns guerrillers àrabs que prengueren Damasc als turcs, adavantant-se als anglesos. El punt és que si Medina, ben bé entrava dintre del mapa que els àrabs reclamaven, i tenia un valor com a símbol molt important per a ells, el fet d'haver-se entestat en prendre-la els hauria costat probablement la guerra, i no hagueren arribat mai a Damasc ni a formar el , truncat, estat àrab de la Gran Síria. Així doncs, el simple fet de deixar als turcs atrinxerats en Medina i moure's lliurement pel desert, marcant els objectius militars, o en altres paraules, l'esdevindre de la guerra els àrabs guanyaren a un exèrcit tècnica i numèricament superior. És ahi on resideix la "revolució" de la teoria lawrenciana, s'evita la confrontació, que és alló que l'enemic espera i s'ocupen espais bé secundaris, o que no responen a la lògica seqüencial establerta. En la guerra "normal" (i en qualsevol conflicte) s'espera una confrontació cara a cara. Front això Lawrence fa del no-combat un mantra, l'enemic no és l'objectiu simplement una contingència entre tu i els teus objectius, ser el vent que bufa sobre la terra és allò que la guerrilla ha d'ésser i és ben fàcil quan se'n adona que un soldat només controla el territori que xafa i només pot apuntar a allò que veu.
Pensem en quines són les nostres medines particulars, les del valencianisme, i potser aplicant un poc el cap vorem com portem dècades intentant assaltar-les amb l'únic fruit de la derrota rere derrota. Potser siga hora de tombar cap a Àqaba.

Abans moros que catalans

2011-01-16T02:45:00.005+01:00

"Cobrint l'Islam" és una obra d'Edward Saïd, la qual estic gaudint ara. En este treball, Saïd ens parla de com els mitjans de comunicació distorsionen la informació, aplicat en este cas al món musulmà. Com un seguit de tòpics, recollits ja per l'autor en "Orientalisme", es perpetuen i generen una corrent d'opinions i actituds en les relacions amb el món musulmà per a legitimar una actuació del poder, des del colonialisme més clàssic fins a la ocupació militar moderna i el control econòmic del neocolonialisme. Bàsicament, la dialèctica de l'orientalisme, fa que un seguit de situacions tant variades i complexes com les dels mil mil·lions de musulmans amb totes les seues situacions socials, polítiques i culturals i dels estats que habiten siguen mirats a través del cristall dels prejudicis, generalment, hostils. Per exemple en els últims dies he escoltat molta gent preguntant-se si la revolta en Tunísia provocarà l'ascens al poder de l'islamisme (sense qüestionar-se per altra banda la presència d'un govern corrupte i anti-democràtic pel fet de tindre el suport dels països europeus) i de fet hui a la televisió han tret que el lider del partit islamista ha tornat al país, no s'han pres la molèstia de cercar altres faccions dissidents tunisianes i ni molt menys ningú es plantejaria mai en una revolta a un país culturalment cristià, si la situació provocarà l'ascens de sectors cristians"hardcorers" al poder. Però el fenomen no és exclusiu de l'orientalisme. Les visions interessades de la realitat són una constant, començant per que la realitat és diferent per a cada individu, el poder que és el que té els mitjans, genera un discurs tot imposant un consens sobre la realitat que li siga favorable. Una nació amb tota la seua simbologia és una mostra d'açò.
Apliquem açò al País Valencià, el curiós és que trobem dos models "orientalistes" antagònics, per una banda, el "Levante Feliz" i per l'altra un al qual podríem anomenar el del "Sud Infeliç o no tant feliç". El primer ja el coneguem tots, no cal explicació, em centraré en el segon. A l'igual que allò que anomenem (i simplifiquem) com "espanyolisme", generalment, fa seu el primer model i tota la informació que ve des dels seus mitjans passa per eixa lent -tots coneguem la campanya de l'Ave que va a portar milers de persones a les costes del nostre país- allò que anomenen ( i simplifiquen) com a catalanisme, generalment- fa seus els plantejaments del segon. Si des de Madrid (per no dir Castella) som com una mena de dominicans peninsulars -per allò de la platja i la felicitat- des de Barcelona (per no dir Catalunya, i en menor mesura, València) som, segons qui ho mire, una col·lectivitat de jovials o rabiosos, paranoics/esquizofrènics meridionals (en el sentit intel·lectual del terme), que no saben que són ni que volen però que odien Catalunya amb tota la seua ànima, malgrat que en el fons saben que són catalans, cosa que fa una minoria selecta, lluitadora, com si de sioux en reserves es tractara. El jueu anti-semita, l'homosexual homòfob i després els valencians, per altra banda el jueu sionista, el "lobby gay" (permeteu-me la llicència) i Eliseu Climent. Si no miraré el discurs que ens ve des de l'espanyolisme en esta entrada del bloc, és perquè el considere prou mastegat i criticat (generalment, ho fa ell a soles) i per altra banda no és el del món que he escollit.
El fet "orientalista", no costa de vore quan tot el que passa en València és analitzat des de Catalunya o des de dintre pels que (insistisc) anomenen catalanistes. La cobertura sobre-exagerada que se dóna a fets com el secessionisme lingüístic, el blau de la senyera, lo mal que estem, que tot haja de passar en referència (tant negativa com positiva) amb Catalunya o la relació corrupció i caciquisme amb un pretés comportament meridional mediterrani, ens dóna pistes del discurs. Un discurs que, fonamentat en tòpics posteriorment textualitzats, és a dir aquells als quals se'ls ha donat una forma acadèmica en discursos i obres intel·lectuals, acaba condicionant la manera de relacionar-se amb els fets. No costa gens trobar exemples més concrets. Malgrat que no m'agrada generalitzar amb experiències personals, molts valencians ens hem trobat sovint amb situacions paregudes a la que vaig viure quan aní per primera vegada a la Universitat Catalana d'Estiu i algú em preguntà d'on era. Al dir-li que valencià, me contestà amb un "a València esteu molt malament, sort que n'hi ha valencians bons com tu que encara saben que són catalans". Allò important, doncs, en el fet valencià era el pretés setge ètnic al qual estem sotmesos i el fet de que tota la experiència "positiva" valenciana com a tal poguera ser digerida en el concepte de catalanitat. Per altra banda quan comencen els debats bizantins clàssics de casa nostra, coneguem bé tot el llistat de testimonis històrics (gràcies antiblavers.info) que parlem de la consciència nacional catalana i el nom que donaven a la llengua els valencians de temps passats. Per una banda obviant que es pot contestar amb la mateixa manera, per l'altra -i em sembla pitjor- en ambdós casos allò valencià adquireix la categoria d'immutable, com si els valencians fórem un objecte igual ara que fa cinc segles ignorant el present i tots els canvis que qualsevol societat experimenta. I finalment, pel que fa al fet meridional: si per a França, Àfrica comença en els Pirineus, per a molts de les dues vores del Sènia, és este riu qui fa de fita. Això ho vaig llegir en un article d'opinió després de les eleccions del 2007.
Així que amb totes les carències i anàlisis que manquen en esta entrada, al final sembla que a musulmans i valencians ens uneix una cosa més que els arabismes. Com deien aquells, "abans moros que catalans!" O europeus, segons com es mire.

Superficialitat

2010-12-27T00:37:00.008+01:00

Hom s'aventura a dir, des de la nostra posició del valencianisme esquerrà a qualificar el PP de fer política superficial. Hom només ha de pensar en eixes grans construccions i infraestructures innecessàries com la Ciutat de les Arts i les Ciències, l'aeroport de Castelló o l'AVE a València i la Ciutat de la Llum, i una vegada construïdes aviat el PP s'entesta a posar el cartell de "Som Comunitat" i en el cas del PSPV, Alarte junt a l'AVE i un "Somos alta responsabilidad". Vet ací la superficialitat política, és a dir plenar eixe buit de "els polítics fan alguna cosa?" amb construccions vistoses. Això no és nou, se feia fa 1000 anys i dintre d'altres 1000 es continuarà fent. Potser coincidirà el lector que el problema de fons és la frivolitat la qual ràpidament ha assaltat el joc democràtic, on els problemes de fons no es sol·lucionen sinó que s'amaguen sota una bona capa de ciment, paper publicitari o minuts en espais televisius o radiofònics. Podria pensar el lector també, que això és un problema de grans partits i que del PSPV-PSOE cap a l'esquerra, això no passa.
La esquerra alternativa també fa el mateix, això si, a la seua escala. La frivolitat política en este cas ateny més al missatge i a la manera de raonar els fets, supose que eixa és la diferència entre estar sempre en la banqueta i tindre el poder efectiu. Desgraciadament en el nostre univers es divideix moltes vegades el món en dons grans blocs, els nostres i els altres, en una actitud que ratlla de vegades l'infantilisme. Coses com "si tu que eres l'altre i fas A, jo diré que no a A", són prou habituals sense una explicació de fons, al contrari: "València no pot tindre la Ciutat de les Arts i les Ciències, perquè és una ciutat humil", supose que si no fora una ciutat humil podria permetre's el luxe d'especular i dilapidar diners.
Té collons quan te trobes gent alternativa que utilitza els mateixos tòpics que un "comú" qualsevol i després projecta la imatge de "diferent". Per exemple m'he trobe de vegades amb comentaris respecte als àrabs i els musulmans com "són molt masclistes", quan la seua experiència en eixe camp és haver vist a un magrebí cridant a una dona en els més informats, en els que no és simplement la projecció d'un tòpic general, això si li serveix a la persona en qüestió per a dir que tots els musulmans són així (curiosament, plantejant-li a la mateixa persona un tòpic respecte a nosaltres mateixos fet per gent que viu més al nord que nosaltres, condició indispensable, es sentia ofès. La gallina de dalt caga a la de baix). Se el cas d'un conegut que anà a Egipte i quan tornà començà a dir perles com: "els que construïren les piràmides eren persones d'una civilització superior, perquè ara els egipcis no treballen, que això ho he vist jo al carrer", supose que si la persona és més bruna no ens adonem de que fan 50º i treballar en eixes hores no és gens recomanable. El mateix conegut defensa la lliure sexualitat de les persones, però el fet que Rita Barberà siga (presumptament, siguem justos) homosexual és motiu per a fer broma i clavar-se amb ella no pels seus aspectes polítics, sinó pel fet de ser homosexual. Quina és la diferència entre el meu padrí conservador i creient catòlic, i el meu amic alternatiu d'esquerres quan en el fons tallen a les persones per un mateix patró? És a dir, per a tots dos són àrabs/musulmans, són homosexuals, són rojos o fatxes, etc... però mai persones complexes, pel simple fet de ser "altres".
El mateix fet bota de les experiències personals als mitjans alternatius que serveixen, bàsicament, per a generar opinió entre este col·lectiu, que reconec simplifique ací com a "alternatius" per facilitat (toca, jo també sóc superficial). La revista Eines d'este mes n'és un bon exemple. Tracta, principalment, del Levante Feliz i així una edició destinada a criticar els tòpics i la frivolitat de la dreta del nostre País, esdevé un passeig dels tòpics i la superficialitat de la esquerra del nostres País (senyera amb blau VS senyera sense, inclòs!), així els valencians som en general menfots, ja que el menfotisme és una actitud inherent de la nostra societat, som idiotes perquè preferim fundar una falla a una associació de veïns (seriosament, no veiem la potencial simbiosi dels dos afers?) o simplement opinem que vivim en un bon territori malgrat que no siga així, ves per on estem a Matrix o al Marroc. Al final el que se pot extreure de tot açò és que allò transformador o alternatiu, no és una qüestió d'etiquetes, i per altra banda que estem contínuament dient-nos que la responsabilitat no és nostra, és de la societat valenciana, que no sap ser. Vora 40 anys estancats amb eixe discurs, com diria un dels nostres polítics mafiosos, (ens) va benne.

El PSOE, la esquerra i la democràcia

2010-11-14T16:10:00.007+01:00

Llegia hui l'article de Javier Marías a "El País Semanal", al principi m'ha sorprès un ataca directe al PSOE des d'una posició d'esquerres al qual se'l retreu la seua actitud, l'insult al socialisme, etc... . Al cap i a la fi el text gira entorn de l'amenaça que la alternativa al PSOE és el PP, i que este resoldria els problemes econòmics (com ha dit Rajoy) privatitzant les ja poques empreses públiques que queden. I acabar amb un, "estamos entre la espada i la pared". La defensa implícita del PSOE ha acabat eliminant el factor sorpresa inicial. També, Alarte, deia ahir que se'ls ha de votar perquè hem d'escollir entre la "decència" i el PP; la política sense continguts. I esque és molt trist que un partit s'haja de fonamentar en un "els altres són pitjor", però més trist encara és que gent d'esquerres acabe acceptant-ho, o pitjor escampe la idea. Adéu a la justícia social, la igualtat, els serveis públics i la llibertat. Benvinguda siga la dictadura de l'alternança entre Màlaga i "Malagón", al cap i a la fi adéu democràcia si esque l'hem tinguda mai.
Es comenta en l'article també, un punt interessant, el PSOE i Esquerra Unida, esta darrera més, deixen a desitjar per la manca d'enteniment que hi tenen sobre el que és democràcia. Si EU té menys enteniment ara per a Marías, supose que és pel contraatac del PCE al si de la organització, que no cal dir que ha eliminat qualsevol voix dissonante en una organització que sempre ha volgut caracteritzar-se com la casa comuna de la esquerra. Vet ací, un comentari del text es transforma, al meu parer en allò que ens interessa com a esquerra, la democràcia. Com entenem la democràcia la esquerra? I esque la democràcia que s'exerceix des dels partits, siguen "rojos" o "azulones", la representativitat que elimina la veu a sectors de població, deixa prou a desitjar. Al final del franquisme ens les prometien bones, i és el que portà a la mobilització i ajudà al canvi. Des del principi, però, ja es començaren a dinamitar les esperances, i ho van fer els partits d'esquerra. 30 anys després amb el mateix sistema de fer les coses han dut a açò, el cansament i l'acceptació d'una situació que atempta contra la mateixa idea que sustenta teòricament a la democràcia. Fins a la meitat dels 90 la "esquerra" estigué vivint de la inèrcia assolida en el moment del canvi, després tornà a l'Estat en la segona meitat dels 2000 (no al nostre País, cosa que fa més trista encara a la esquerra valenciana) perquè la gent volia un canvi i avançar (recordeu la promesa de la reforma de la Constitució?). Això no s'ha complert, i el problema més que l'estancament, és l'acceptació de l'establiment d'una oligarquia de logotips. Quan la esquerra, o aquell que es diu d'esquerra, juga al joc de la dreta, perd. I el PSOE ara mateix és l'exemple palpable. Ara bé, els dóna igual, mantindran la seua quota de poder que ratifica el sistema d'alternança, la segona Restauració Borbònica, com la primera.
El que volem la gent d'esquerres és el canvi, torpedejar el vaixell del confondre estabilitat amb immobilisme. Volem democràcia de dalt a baix, no ratificar un poder. Així doncs, el millor que podem fer no és mirar qui guanyarà les properes eleccions o qui deixarà de fer-ho, que evidentment tindrà la seua importància. Allò important serà organitzar-se i començar una revolució que canvie les coses de tal manera que no haguem de preocupar-nos de votar per a caure al foc o les brases.

En este país

2010-10-19T22:20:00.007+02:00

Este article el va escriure Mariano José de Larra el 1833, sota el pseudònim Fígaro. Només s'han de canviar mentalment les referències a Espanya per les del País Valencià, adaptar les situacions a les d'ara i l'estranger a banda de França o Anglaterra també és Catalunya o Madrid (a elecció del lector). Disculpeu la desídia al no escriure un article nou, però volia parla d'açò després de passar-me hores sentint a "valencianistes" que el nostre país i la seua gent és poc més que una merda (amb perdó).

Hay en el lenguaje vulgar frases afortunadas que nacen en buena hora y que se derraman por toda una nación, así como se propagan hasta los términos de un estanque las ondas producidas por la caída de una piedra en medio del agua. Muchas de este género pudiéramos citar, en el vocabulario político sobre todo; de esta clase son aquellas que, halagando las pasiones de los partidos, han resonado tan funestamente en nuestros oídos en los años que van pasados de este siglo, tan fecundo en mutaciones de escena y en cambio de decoraciones. Cae una palabra de los labios de un perorador en un pequeño círculo, y un gran pueblo, ansioso de palabras, la recoge, la pasa de boca en boca, y con la rapidez del golpe eléctrico un crecido número de máquinas vivientes la repite y la consagra, las más veces sin entenderla, y siempre sin calcular que una palabra sola es a veces palanca suficiente a levantar la muchedumbre, inflamar los ánimos y causar en las cosas una revolución.

Estas voces favoritas han solido siempre desaparecer con las circunstancias que las produjeran. Su destino es, efectivamente, como sonido vago que son, perderse en la lontananza, conforme se apartan de la causa que las hizo nacer. Una frase, empero, sobrevive siempre entre nosotros, cuya existencia es tanto más difícil de concebir, cuanto que no es de la naturaleza de esas de que acabamos de hablar; éstas sirven en las revoluciones a lisonjear a los partidos y a humillar a los caídos, objeto que se entiende perfectamente, una vez conocida la generosa condición del hombre; pero la frase que forma el objeto de este artículo se perpetúa entre nosotros, siendo sólo un funesto padrón de ignominia para los que la oyen y para los mismos que la dicen; así la repiten los vencidos como los vencedores, los que no pueden como los que no quieren extirparla; los propios, en fin, como los extraños.

«En este país...», ésta es la frase que todos repetimos a porfía, frase que sirve de clave para toda clase de explicaciones, cualquiera que sea la cosa que a nuestros ojos choque en mal sentido. «¿Qué quiere usted?» -decimos-, «¡en este país!» Cualquier acontecimiento desagradable que nos suceda, creemos explicarle perfectamente con la frasecilla: «¡Cosas de este país!», que con vanidad pronunciamos y sin pudor alguno repetimos.

¿Nace esta frase de un atraso reconocido en toda la nación? No creo que pueda ser éste su origen, porque sólo puede conocer la carencia de una cosa el que la misma cosa conoce: de donde se infiere que si todos los individuos de un pueblo conociesen su atraso, no estarían realmente atrasados. ¿Es la pereza de imaginación o de raciocinio que nos impide investigar la verdadera razón de cuanto nos sucede, y que se goza en tener una muletilla siempre a mano con que responderse a sus propios argumentos, haciéndose cada uno la ilusión de no creerse cómplice de un mal, cuya responsabilidad descarga sobre el estado del país en general? Esto parece más ingenioso que cierto.

Creo entrever la causa verdadera de esta humillante expresión. Cuando se halla un país en aquel crítico momento en que se acerca a una transición, y en que, saliendo de las tinieblas, comienza a brillar a sus ojos un ligero resplandor, no conoce todavía el bien, empero ya conoce el mal, de donde pretende salir para probar cualquiera otra cosa que no sea lo que hasta entonces ha tenido. Sucédele lo que a una joven bella que sale de la adolescencia; no conoce el amor todavía ni sus goces; su corazón, sin embargo, o la naturaleza, por mejor decir, le empieza a revelar una necesidad que pronto será urgente para ella, y cuyo germen y cuyos medios de satisfacción tiene en sí misma, si bien los desconoce todavía; la vaga inquietud de su alma, que busca y ansía, sin saber qué, la atormenta y la disgusta de su estado actual y del anterior en que vivía; y vésela despreciar y romper aquellos mismos sencillos juguetes que formaban poco antes el encanto de su ignorante existencia.

Éste es acaso nuestro estado, y éste, a nuestro entender, el origen de la fatuidad que en nuestra juventud se observa: el medio saber reina entre nosotros; no conocemos el bien, pero sabemos que existe y que podemos llegar a poseerlo, si bien sin imaginar aún el cómo. Afectamos, pues, hacer ascos de lo que tenemos para dar a entender a los que nos oyeron que conocemos cosas mejores, y nos queremos engañar miserablemente unos a otros, estando todos en el mismo caso.

Este medio saber nos impide gozar de lo bueno que realmente tenemos, y aun nuestra ansia de obtenerlo todo de una vez nos ciega sobre los mismos progresos que vamos insensiblemente haciendo. Estamos en el caso del que, teniendo apetito, desprecia un sabroso almuerzo con la esperanza de un suntuoso convite incierto, que se verificará, o no se verificará, más tarde. Sustituyamos sabiamente a la esperanza de mañana el recuerdo de ayer, y veamos si tenemos razón en decir a propósito de todo: «¡Cosas de este país!»

Sólo con el auxilio de las anteriores reflexiones pude comprender el carácter de don Periquito, ese petulante joven, cuya instrucción está reducida al poco latín que le quisieron enseñar y que él no quiso aprender; cuyos viajes no han pasado de Carabanchel; que no lee sino en los ojos de sus queridas, los cuales no son ciertamente los libros más filosóficos; que no conoce, en fin, más ilustración que la suya, más hombres que sus amigos, cortados por la misma tijera que él, ni más mundo que el salón del Prado, ni más país que el suyo. Este fiel representante de gran parte de nuestra juventud desdeñosa de su país fue no ha mucho tiempo objeto de una de mis visitas.

Encontrele en una habitación mal amueblada y peor dispuesta, como de hombre solo; reinaba en sus muebles y sus ropas, tiradas aquí y allí, un espantoso desorden de que hubo de avergonzarse al verme entrar.

-Este cuarto está hecho una leonera -me dijo-. ¿Qué quiere usted? En este país... -y quedó muy satisfecho de la excusa que a su natural descuido había encontrado.

Empeñose en que había de almorzar con él, y no pude resistir a sus instancias: un mal almuerzo mal servido reclamaba indispensablemente algún nuevo achaque, y no tardó mucho en decirme:

-Amigo, en este país no se puede dar un almuerzo a nadie; hay que recurrir a los platos comunes y al chocolate.

«Vive Dios -dije yo para mí-, que cuando en este país se tiene un buen cocinero y un exquisito servicio y los criados necesarios, se puede almorzar un excelente beefsteak con todos los adherentes de un almuerzo à la fourchette; y que en París los que pagan ocho o diez reales por un appartement garni, o una mezquina habitación en una casa de huéspedes, como mi amigo don Periquito, no se desayunan con pavos trufados ni con champagne.»

Mi amigo Periquito es hombre pesado como los hay en todos los países, y me instó a que pasase el día con él; y yo, que había empezado ya a estudiar sobre aquella máquina como un anatómico sobre un cadáver, acepté inmediatamente.

Don Periquito es pretendiente, a pesar de su notoria inutilidad. Llevome, pues, de ministerio en ministerio: de dos empleos con los cuales contaba, habíase llevado el uno otro candidato que había tenido más empeños que él.

-¡Cosas de España! -me salió diciendo, al referirme su desgracia.

-Ciertamente -le respondí, sonriéndome de su injusticia-, porque en Francia y en Inglaterra no hay intrigas; puede usted estar seguro de que allá todos son unos santos varones, y los hombres no son hombres.

El segundo empleo que pretendía había sido dado a un hombre de más luces que él.

-¡Cosas de España! -me repitió.

«Sí, porque en otras partes colocan a los necios», dije yo para mí.

Llevome en seguida a una librería, después de haberme confesado que había publicado un folleto, llevado del mal ejemplo. Preguntó cuántos ejemplares se habían vendido de su peregrino folleto, y el librero respondió:

-Ni uno.

¿Lo ve usted, Fígaro? -me dijo-: ¿Lo ve usted? En este país no se puede escribir. En España nada se vende; vegetamos en la ignorancia. En París hubiera vendido diez ediciones.

-Ciertamente -le contesté yo-, porque los hombres como usted venden en París sus ediciones.

En París no habrá libros malos que no se lean, ni autores necios que se mueran de hambre.

-Desengáñese usted: en este país no se lee -prosiguió diciendo.

«Y usted que de eso se queja, señor don Periquito, usted, ¿qué lee? -le hubiera podido preguntar-. Todos nos quejamos de que no se lee, y ninguno leemos.»

-¿Lee usted los periódicos? -le pregunté, sin embargo.

-No, señor; en este país no se sabe escribir periódicos. ¡Lea usted ese Diario de los Debates, ese Times!

Es de advertir que don Periquito no sabe francés ni inglés, y que en cuanto a periódicos, buenos o malos, en fin, los hay, y muchos años no los ha habido.

Pasábamos al lado de una obra de esas que hermosean continuamente este país, y clamaba:

-¡Qué basura! En este país no hay policía.

En París las casas que se destruyen y reedifican no producen polvo.

Metió el pie torpemente en un charco.

-¡No hay limpieza en España! -exclamaba.

En el extranjero no hay lodo.

Se hablaba de un robo:

-¡Ah! ¡País de ladrones! -vociferaba indignado.

Porque en Londres no se roba; en Londres, donde en la calle acometen los malhechores a la mitad de un día de niebla a los transeúntes.

Nos pedía limosna un pobre:

-¡En este país no hay más que miseria! -exclamaba horripilado.

Porque en el extranjero no hay infeliz que no arrastre coche.

Íbamos al teatro, y:

-¡Oh qué horror!- decía mi don Periquito con compasión, sin haberlos visto mejores en su vida- ¡Aquí no hay teatros!

Pasábamos por un café.

-No entremos. ¡Qué cafés los de este país! -gritaba.

Se hablaba de viajes:

-¡Oh! Dios me libre; ¡en España no se puede viajar! ¡Qué posadas! ¡Qué caminos!

¡Oh infernal comezón de vilipendiar este país que adelanta y progresa de algunos años a esta parte más rápidamente que adelantaron esos países modelos, para llegar al punto de ventaja en que se han puesto!

¿Por qué los don Periquitos que todo lo desprecian en el año 33, no vuelven los ojos a mirar atrás, o no preguntan a sus papás acerca del tiempo, que no está tan distante de nosotros, en que no se conocía en la Corte más botillería que la de Canosa, ni más bebida que la leche helada; en que no había más caminos en España que el del cielo; en que no existían más posadas que las descritas por Moratín en El sí de las niñas, con las sillas desvencijadas y las estampas del Hijo Pródigo, o las malhadadas ventas para caminantes asendereados; en que no corrían más carruajes que las galeras y carromatos catalanes; en que los «chorizos» y «polacos» repartían a naranjazos los premios al talento dramático, y llevaba el público al teatro la bota y la merienda para pasar a tragos la representación de las comedias de figurón y dramas de Comella; en que no se conocía más ópera que el Marlborough (o «Mambruc», como dice el vulgo) cantado a la guitarra; en que no se leía más periódico que el Diario de Avisos, y en fin... en que...

Pero acabemos este artículo, demasiado largo para nuestro propósito: no vuelvan a mirar atrás porque habrían de poner un término a su maledicencia y llamar prodigiosa la casi repentina mudanza que en este país se ha verificado en tan breve espacio.

Concluyamos, sin embargo, de explicar nuestra idea claramente, mas que a los don Periquitos que nos rodean pese y avergüence.

Cuando oímos a un extranjero que tiene la fortuna de pertenecer a un país donde las ventajas de la ilustración se han hecho conocer con mucha anterioridad que en el nuestro, por causas que no es de nuestra inspección examinar, nada extrañamos en su boca, si no es la falta de consideración y aun de gratitud que reclama la hospitalidad de todo hombre honrado que la recibe; pero cuando oímos la expresión despreciativa que hoy merece nuestra sátira en bocas de españoles, y de españoles, sobre todo, que no conocen más país que este mismo suyo, que tan injustamente dilaceran, apenas reconoce nuestra indignación límites en que contenerse.

Borremos, pues, de nuestro lenguaje la humillante expresión que no nombra a este país sino para denigrarle; volvamos los ojos atrás, comparemos y nos creeremos felices. Si alguna vez miramos adelante y nos comparamos con el extranjero, sea para prepararnos un porvenir mejor que el presente, y para rivalizar en nuestros adelantos con los de nuestros vecinos: sólo en este sentido opondremos nosotros en algunos de nuestros artículos el bien de fuera al mal de dentro.

Olvidemos, lo repetimos, esa funesta expresión que contribuye a aumentar la injusta desconfianza que de nuestras propias fuerzas tenemos. Hagamos más favor o justicia a nuestro país, y creámosle capaz de esfuerzos y felicidades. Cumpla cada español con sus deberes de buen patricio, y en vez de alimentar nuestra inacción con la expresión de desaliento: «¡Cosas de España!», contribuya cada cual a las mejoras posibles. Entonces este país dejará de ser tan mal tratado de los extranjeros, a cuyo desprecio nada podemos oponer, si de él les damos nosotros mismos el vergonzoso ejemplo.

Serà alguna cosa mental de la Península?

Èpica

2010-09-13T22:53:00.020+02:00

No feia molt, que s'havien començat a sentir els tambors. El soroll s'estenia per tota la ciutat i els soldats que no estaven encara preparats corrien a les muralles. Els turcs havien arribat més prompte del que s'esperava... Dies després, el pànic era la més raonable de les conductes. El bombardeig continua estava desfent les, en teoria, inexpugnables muralles, que a poc a poc anaven cedint; mentre, als afores anava preparant-se l'exèrcit dels infidels, amb els estendards al vent, els cants dels geníssers, i el tràfec constant d'esclaus que portaven coses. Mereixia la pena morir per un imperi decadent, en el que la seua aristocràcia es barallava contínuament per accedir a la dignitat imperial? Molts, ja havien abandonat la ciutat, altres ho intentarien.
Quan, el soldà Mehmet entrà en Istanbul, el primer que va fer, fou convertir la majoria de les esglésies en mesquites on rendir culte a Déu, que li havia atorgat tant gran victòria. Inclús la gran basílica, orgull dels cristians, havia quedat transformada en mesquita. Esta fou la victòria que va permetre als turcs, al capdavant de tots els creients del món avançar vers els infidels. Si haguéreu vist la desfilada, amb tots els guerrers amb les seues millors gales. Si haguéreu vist les festes i la alegria... Ben cert que esta era la millor victòria que els segles havien contemplat, i amb la qual Al·làh havia premiat el soldà.

El mateix fet, dues èpiques. La primera és una èpica derrotista, la segona la d'algú que ha assolit un gran objectiu i veu que el futur li somriu. El vell que mor, el jove que comença. Tot queda reflectit i la èpica juga un paper fonamental, genera un discurs pel qual es recorda algun fet passat, que uneix a les generacions presents en un continu, tots fem èpica. I esque inclús si no en tens, la crees. Per exemple, la Guerra dels Segadors no fou, objectivament, el moviment nacionalista que contínuament es ven a la societat catalana, més bé al contrari, ja que els seus capitosts no tingueren cap remordiment en unir Catalunya a França i després de comprovar que la situació pintava pitjor, tornar a la Corona Hispànica. I això no lleva que l'himne de Catalunya siguen els segadors, i que el fet siga un dels pilars de l'imaginari, primer del nacionalisme català. O la guerra del 1812 entre Gran Bretanya i els Estats Units, és recordada pels canadencs com el seu despertar "nacional" malgrat lluitar com a colònia britànica, defensant els interessos de sa Majestat. Igual fan els espanyols, els xinesos o els nigerians. La qüestió és tindre "llegendes" amb les quals projectar els projectes polítics presents en el passat, i així donar-los de coherència de grup i per al grup, "mireu, som nacionalistes; però esque els nostres avantpassat al segle XVII ja ho eren, perquè defensaren una Catalunya lliure d'Espanya".
N'hi ha diversos tipus d'èpica; per exemple em ve al cap que Joan Fuster diguera que els valencians no ne teníem, però Mollà i Mira en De Impura Natione li contestaren que si ben bé no teníem la èpica de Guifre el Pilós, dels Almogàvers i de la excursió a Grècia, a la qual Fuster es referia; els valencians teníem una èpica "civil", amb els Furs, Ausiàs March i el Tirant. Així doncs, la èpica no existeix per se, es crea, i com a tal no ens ha de fer cap mal idear-ne i aplicar-la; genera imaginari de grup, fonamenta en uns fets les idees que este defensa, el dóna coherència,legitimitat i cohesió i sobretot és una de les millors armes que es poden utilitzar en les "guerres" ideològiques. Això si, com tot cal tindre una bona arma i saber utilitzar-la.
I esque la èpica del valencianisme es pareix més a la dels que han perdut Constantinoble que a la dels que han guanyat Istanbul; la diferència és que una vegada ha caigut Constantinoble podem pensar en recuperar-la, però València no ha caigut. Nosaltres aboquem contínuament la idea de la resistència, de la lluita, del patiment per la terra... Però pensem, si a la gent ja li costa entrar en un projecte, vendre'ls un el el qual estan ací perquè els han parit per a vetlar, no resulta contraproduent? I més encara, si la nostra "aristocràcia" el que ens mostra contínuament és ineptitud i simplement ganes de tindre cadira, passe el que passe? Amb els que estem en este món pot funcionar, però funcionarà amb el meu veí? La experiència d'anys en els quals la nul·la atenció de la nostra societat cap a nosaltres ens ho demostren. No estic tirant-li la culpa de la nostra situació únicament a açò, però és evident que els discurs no és bo, és poc atractiu per a la nostra societat i segurament, per a qualsevol societat occidental moderna. La èpica dels perdedors al meu parer funciona en societats no acomodades, i si ben bé la "comoditat" de la nostra és relativa, allò que importa és la imatge que la pròpia societat té d'ella mateixa en este cas. N'hi hagué un moment que érem els turcs, anàvem a prendre Constantinoble i la anàvem a convertir en Istanbul, llavors si que funcionava. No teníem res, i anàvem a aconseguir-ho tot. Però el setge ens eixí malament, i l'aristocràcia aconseguí rentar-se la cara i continuar al seu lloc tranquil·lament. I esque llavors, volíem un canvi i el que és més important vam aconseguir que la gent pensara que entre tots el podíem assolir; ara per contra, ens limitem a procurar mantindre el poc que tenim, resistint a l'altra banda del Bòsfor mentre la cristiandat reforçada prova d'entrar en Àsia. El pitjor és que en comptes de convèncer gent per a que s'unisca a nosaltres els convidem a que participen en una cosa més semblant a una operació mort que a una resistència que pretén guanyar alguna vegada. Això si, si moren ho faran de manera honrosa per la ¿pàtria?.
Així doncs, pense que ens cal una "èpica" que no ens diga que estem ací per a patir, sinó que estem ací per a canviar les coses, que podem botar les muralles de Constantinoble, dir-li al nostre país País, normalitzar la nostra llengua, llevar-li el poder als cacics de sempre, etc... en definitiva per a guanyar. Perquè el primer pas és il·lusionar.